Un conjunt de coses que m’escalfen!!!!!!!!

Des de l’agost que no escric res, he fet temps per diferents circumstàncies. Però al final ja no puc més, no aguanto més.

Tinc algunes coses que em cremen per dins i necessito que surtin.

Estic fins el capdamunt del Laporta

Ja fa massa temps que dura aquesta necessitat de protagonisme d’aquest personatge. Quan el varen votar el socis del Barça era perquè donés un tomb radical al club, perquè sacseges l’entitat i portés el club pel bon camí. Això ho ha fet, en general, força bé. Però hi ha un seguit de coses que estan embrutant la imatge del Futbol Club Barcelona, i és l’afany de protagonisme de Joan Laporta. Fa uns mesos el president del Barça va dir per activa i per passiva que ell no utilitzaria el club com a trampolí per entrar a la política mentre fos president del Barça. Crec que quan va comentar això va enganyar a tothom. Ja que ha quedat demostrat últimament, i molt, que té clar que el seu futur està en la política. El més fort és que juga a arrambar-se a qui pot o qui li deixa.

Primer de tot, el dia que en una entrevista a Catalunya Ràdio elogia a Joan Carretero i es mostra proper a les idees de Reagrupament.

Després, quan es presenta a l’homenatge que fa Esquerra a Lluís Companys a Montjuïc. Suposo que en Puigcercós el va convidar a l’acte i a sobre parla en públic. Patètic.

I com que no en tenia prou, tot seguit li va faltar l’arrambada a CiU. El senyor Laporta critica Garzón, i fa lloances de certs excàrrecs de Convergència en una conferència de la Fundació Catalunya Oberta.

És per al·lucinar en quin món vivim. Però, què es pensa en Joan Laporta? Què és moment de fer tots aquests moviments? No entén que encara és president d’una entitat esportiva i que podrà fer tot això a partir de la primavera del 2010, quan deixi de ser el màxim responsable de l’entitat? Llavors sí que podrà fer tota la política que vulgui. Realment el senyor Joan Laporta està deixant ben clar perquè va voler ser president del Futbol Club Barcelona.

I volen pagar menys que la resta!!!!!

Seré molt breu amb aquest tema. Quins pebrots que tenen els clubs de futbol i els jugadors que es queixin de voler-los fer pagar més impostos. Però amb les milionades que cobren, com poden tenir tanta cara per dir que no ho troben just. Aquesta gent que cobra més de 600.000 euros a l’any, que paguin tots el mateix siguin d’on siguin, i es diguin com es diguin. Ja esta bé, què es pensen aquesta gent? Què passa, que han de tenir avantatges i a sobre lluir els seus modelets, les seves joies i els seus cotxes? Va, si us plau, ja n’hi ha prou de tanta cara.

Què passa amb el Palau?

El darrer tema està vinculat al Palau Blaugrana.

El passat 6 d’octubre es va iniciar la venda d’entrades i abonaments al Palau. En principi tot semblava correcte, els socis ja podien comprar entrades de bàsquet per a tots els partits de la lliga ACB. Està molt bé això. El 9 d’octubre s’obria a tot el públic en general. Una novetat també era l’opció de comprar paquets de 3, 6 i 9 entrades. Bé, una nova iniciativa. A més a més, hi havia aproximadament 100 abonaments de bàsquet pel Palau que es van exhaurir ràpidament, normal.

Les altres seccions del Palau també tenen abonaments, bé.

Però ara és quan ve el que no entenc. Jo, com alguns ja sabeu treballo a BTV, i rebem correus de premsa per part del club. Un dels correus que vaig rebre a principis d’octubre ens explicava tot el tema d’entrades i abonaments del Palau. Com que sóc soci del Barça, després d’uns dies, per cert, massa tard, vaig anar a l’Oficina d’Atenció al Barcelonista per poder agafar algun abonament. Lògicament els 100 abonaments del bàsquet ja havien volat. Llavors vaig pensar en agafar per la resta de seccions. Tal i com s’explicava en el correu hi havia l’opció d’abonament per les altres seccions. Tot seguit us reprodueixo el fragment de les altres seccions.

“Nous abonaments d’handbol, hoquei patins i futbol sala.

Els abonaments per les altres tres seccions professionals del club també es posaran a la venda el proper 6 d’octubre a partir de les 9 hores i s’hauran de tramitar a l’OAB. En el cas d’aquestes seccions els preus dels abonaments aniran des dels 31€ als 70€, segons la zona.”

Bé, digueu-me ingenu, però jo vaig entendre que aquí s’oferia un abonament per a les altres tres seccions. Quan vaig anar a l’OAB, em varen dir que no, que cada secció era un abonament. Per tant, una pasta, si volia veure les tres seccions en un bon seient del Palau havia de deixar-me 210 euros. Però això no s’acaba aquí, perquè el noi de l’OAB em va dir que només podia abonar-me a una única secció. Que si t’abones a un esport no pots abonar-te a la resta. Llavors em vaig indignar molt amb el club. Perquè si em diguessin que el Palau està a rebentar en els partit de l’OK lliga o en els de l’Asobal, no tindria cap queixa, però és que no es així. Per tant, són ells mateixos, que amb aquestes normatives d’abonaments, provoquen no s’ompli el Palau. Jo recordo quan hi havia un abonament del Palau que et permetia anar a totes les seccions, això probablement faria que el Blaugrana no tingués les vergonyoses entrades que es veuen en alguns partits, en massa partits.

II prova de la Copa del Món d’Escalada de Dificultat a Barcelona

Durant aquest cap de setmana s’ha realitzat a Barcelona la II prova de la Copa del Món d’Escalada de Dificultat. Ha estat al Palau Sant Jordi, on es va instal·lar un rocòdrom d’uns 20 metres d’alçada. Dissabte es varen fer les classificatòries amb més d’un centenar d’escaladors entre nois i noies. Diumenge pel matí, les semifinals, i a les vuit del vespre, la gran final. Les portes del Sant Jordi es van obrir a dos quarts de vuit, 30 minuts abans de començar la competició. 2.500 espectadors van omplir la limitada graderia i els primers en entrar varen corre per poder agafar un bon lloc per veure tot el rocòdrom i no perdre’s cap pas dels participants. Per la final es van classificar 8 noies i 8 nois. Els únics representats de l’estat espanyol que van passar a la final eren el basc Patxi Usobiaga i el català Ramon Julián.

Amb uns minuts de retard va començar la competició, les noies varen ser les primeres i després de poc més d’un hora gaudint amb les evolucions de les escaladores a la paret del roco, l’eslovena Maja Vidmar es va proclamar guanyadora de la prova.
En acabar les fèmines va ser el torn dels nois. Patxi Usobiaga i el jove txec de 16 anys Adam Ondra partien després de les semifinals com a favorits per endur-se el títol. La prova va començar amb tres escaladors que queien a la meitat del recorregut i perdien totes les possibilitats de victòria.
Llavors va venir el moment esperat de la nit, apareixia darrera la cortina preparat per competir el Ramon Julián. La graderia va començar a cridar i cridar, i el Ramon a escalar i escalar. El Ramonet ho va fer molt bé amb alguns passos força espectaculars, va aconseguir tocar el top i era en aquell moment l’escalador que arribava més amunt.
Era torn del japonès Sachi Anma que va estar a punt de posar en perill la feina feta pel Ramon, però poc abans d’arribar a la seva alçada perdia força i queia. El següent va ser el canadenc Sean McColl, que no inquietava al Ramon, ja que queia i feia que s’assegurés el podi.
Arribava el moment dels dos favorits el txec i el basc. El primer, el txec, que poc a poc va aconseguir arribar fins el mateix punt que el català. Patxi Usobiaga era el darrer en sortir, però no va tenir una bona actuació i en un pas complicat perdia totes les possibilitats. Això feia que Adam Ondra i Ramon Julián quedessin empatats a la final, però el més bon resultat a semifinals del txec li donava la victòria a la prova, quedant així el Ramonet en segona posició.









Tot seguit us deixo amb un petit musical del cap de setmana.

Classificació de la II prova de la Copa del Món.

Homes
1. Adam Ondra (Rep. Txeca): 47+
2. Ramon Julián (Catalunya): 47+
3. Sachi Anma (Japó): 43.5-
4. Sean McColl (Canadà): 25
5. Patxi Usobiaga (País Basc): 21-
6. Jakob Schubert (Àustria): 21-
7. Magnus Midtboe (Noruega): 20+
8. Thomas Tauporn (Alemanya): 17-

Dones
1. Maja Vidmar (Eslovènia): 71-
2. Angela Eiter (Àustria): 69
2. Jain Kim (Corea del Sud): 69
4. Mina Markovic (Eslovènia): 65+
5. Natalija Gros (Eslovènia): 64
6. Alizée Dufraisse (França): 63-
7. Yuka Kobayashi (Japó): 63-
8. Muriel Sarkany (Bèlgica): 60+

Classificació General
Copa del Món després de la segona prova 2/6

Homes
1. Adam Ondra (Rep. Txeca): 151 punts
1. Patxi Usobiaga (País Basc): 151 punts
3. Sachi Anma (Japó): 145 punts
4. Ramon Julián (Catalunya): 127 punts
5. Sean McColl (Canadà): 81 punts
6. Thomas Tauporn (Alemanya): 80 punts
7. Jakob Schubert (Àustria): 78 punts
8. Manuel Romain (França): 71 punts
9. David Lama (Àustria): 69 punts
9. Jorg Verhoeven (Holanda): 69 punts

Dones
1. Natalija Gros (Eslovènia): 131 punts
2. Maja Vidmar (Eslovènia): 125 punts
3. Angela Eiter (Àustria): 123 punts
4. Johanna Ernst (Àustria): 108 punts
5. Yana Chereshneva (Rússia): 96 punts

Hola Ibra, adéu Eto’o

Primer de tot.

Hola Zlatan Ibrahimovic!!!!!!!!

Benvingut al món Barça i tot el que això comporta.

Ara bé, fins els nassos d’esperar Ibrahimovic a la sala París.

Un retard d’1 hora i 30 minuts, realment lamentable.

Però molt pitjor la imatge que han donat els centenars d’energúmens que han saltat a la gespa del Camp Nou. Realment patètic, aquests no eren ni culers ni aficionats al futbol, el que són és una colla d’impresentables.

Estàvem treballant a la gespa i havies de vigilar amb ells, es fotien davant de les càmeres perquè els gravessis. Molt patètic.

Espero senyor Joan Laporta, que n’aprengui!!!!!, i no torni a permetre una cosa com la que s’ha vist avui a l’estadi. Per si no sap com fer-s’ho apunti algunes solucions.

Que les presentacions siguin només per socis. Tot i que vostè vol obrir-ho a tots els seguidors i aficionats al futbol, incloent els energúmens.

Llavors obri tan sols la segona i la tercera graderia, així no saltaran a la gespa.

Miri, en un moment, ja té dues possibles solucions.

Bé tornem.

Senzillament, Zlatan Ibrahimovic que ja ets al Barça, benvingut, que espero que gaudim amb tu al màxim, tant o més com hem gaudit amb el Samuel Eto’o.

Ara et toca a tu Samu.

Adéu Samuel Eto’o!!!!!!!!

Que tinguis molta sort a l’Inter. I gràcies per tot el que ens has donat, tot, absolutament tot. Els gols amb els que hem gaudit molt. Les frases que has deixat pel camí, algunes de molt bones. Les teves rabietes com la de Vilafranca, que jo, per cert, penso que tenies tota la raó del món. I sobretot, els títols que juntament amb els teus companys has pogut brindar a tots els culers.

Això és tot Samu, moltes gràcies per tot i molta sort a la vida.

De l’alegria del triplet, de nou a les misèries de sempre

Ara sí, ara és el moment. He deixat passar una quants dies, potser massa dies, però bé, ara toca de nou tornar a escriure alguna cosa.

Des del darrer escrit, sobre la final de València, han passat coses molt bones.
Aquesta temporada que ha acabat fa un dies, uuufff, ja ho ha dit tothom, és històrica pel triplet de títols aconseguit pel Barça.
Els seguidors del Barça hem pogut cantar la famosa cançó que van popularitzar els del Crackòvia: Copa, Lliga i Champions!!!!!!!!!!!
El guionista del programa que va tenir la gran idea de versionar la cançó dels Queen amb aquesta tornada, és un crack, però també és un futuròleg, perquè el punyeter a sobre va encertar l’ordre d’obtenció dels títols.
Això sí, hi ha una cosa que m’emprenya molt. No ens han deixat gaudir prou d’aquest triplet. El Barça ha aconseguit una fita històrica i ha sigut com si passés una estrella fugaç, que la veus, la gaudeixes un segon i desapareix. Doncs amb el triplet tinc la mateixa sensació, l’hem viscut, l’hem gaudit i ..... ostres sembla que així desaparegut, la gent ja no en parla del triplet. La meva opinió és que la culpa de que la gent ja no parli del triplet i de que no el gaudim tot el que l’hauríem volgut gaudir és dels mitjans de comunicació.
Sí, dels mitjans de comunicació. I no és que estigui tirant pedres sobre la meva teulada, quan hi ha una cosa que no m’agrada ho dic, encara que sigui per criticar la professió. No havien passat ni set dies, ni una setmana, que tots els mitjans ja havien començat a desmembrar l’equip. Que si aquest no renova i se’n va, que si aquests altres no interessen i no seguiran, que si aquest li queda un any i se la de vendre o bé el canviem per aquest altre que té els mateixos anys i és igual de conflictiu. Que si aquest demana molt de renovació i malgrat que ha sigut decisiu en les dues Champions, no li pagarem més, perquè ni han de millors, etc, etc.
I ho diré ben clar, un d’aquests mitjans és RAC1, l’emissora que escolto durant tota la temporada per seguir l’actualitat blaugrana. Però aquests dies no vull ni sentir-los, perquè si volen carregar-se un jugador amb les seves crítiques, són capaços d’aconseguir-ho.
Començo ha estar una mica fart, cansat, disgustat, emprenyat, fins els ........ Per què sempre quan hi ha una cosa que funciona bé, per no dir que molt bé, l’acabem desmuntant i canviant? Per què l’ésser humà és així? Per què no ens quedem amb el que dóna fruits i bons resultats, i com a molt intentem complementar-ho amb alguna nova aportació de qualitat? Doncs no, sempre s’ha de tirar pel dret, per la bogeria total i canviar tot el que va bé.
Amb paraules clares. Que marxi Sylvinho, perquè acaba contracte després de 5 anys al club, puc entendre-ho. Que jugadors com Hleb, Gudjohnsen o Cáceres estiguin en venda, també puc entendre-ho. Però que es tingui en dubte la continuïtat d’Eto’o o Valdés és per fer-s’ho mirar.
Un jugador com Eto’o que fa la quantitat de gols que ha fet, que aconsegueix empatar la final de París i avançar l’equip a la final de Roma, no es mereix el tracte que està rebent. I tampoc em serveix d’excusa que la gent digui que és un mal company pel tema de Vilafranca. Si us plau, que va dir una veritat com un temple, que els problemes d’aquell equip tenien nom, Deco i Ronaldinho.
I l’altre jugador criticable, com no, Víctor Valdés. El Víctor Valdés és un gran porter, el millor del món?, no ho sé. Però que és bo, això si que ho crec. Valdés ens ha donat moltes coses, grans aturades que ens han portat ha aconseguir títols. Sinó que la gent faci memòria de les intervencions de la final de París, o les aturades a Drogba a semifinals d’aquest any. Però, és clar, ara ho entenc, aquest també és conflictiu o millor dit tampoc cau bé. Per què? No serà que també diu les coses com les pensa?
Sempre he pensat que dir el que penses té coses bones i una cosa dolenta. Les bones, és que ets sincer, directe i molt clar. La dolenta que la gent no entén que dir el que penses no és un defecte o un problema, tot el contrari és una gran virtut. Perquè demostra valentia, i com he dit abans sinceritat.
És per això i perquè considero que tots dos han treballat molt que no vull que cap dels dos marxi del Barça, malgrat el que diguin la majoria de mitjans.

Primer viatge per feina i primer títol del Barça de Guardiola

Dimecres 13 de maig de 2009.

Aquesta data restarà per sempre en la meva memòria per dues grans raons.

La primera, i per a mi molt important, va ser el meu primer viatge a una final treballant amb la tele. I va ser una experiència intensa, excitant, emocionant, dura, amb molt de cansament, amb nervis, però sobretot amb molta satisfacció per la victòria del Barça i per la feina ben feta. El viatge, d’anada i tornada el mateix dia. Sincerament una bestiesa però ja se sap qui mana, mana i prou. Quan el més coherent era descansar a València i a l’endemà al matí, després de dormir, tornar a Barcelona. En canvi, vàrem haver de tornar de matinada arribant a la tele a les 6:30h. Però bé, ara ja està i no cal pensar-hi més.

La segona i també prou important, el primer títol de Pep Guardiola com entrenador del Barça. Va ser un partit bo, molt bo.
L’Athletic va plantar cara a la primera part, i amb el gol de Toquero semblava que encara ens podien fer mal. Sort del gran gol de Touré que va deixar l’empat a la mitja part.
I sobretot la gran segona part, on els jugadors del Barça varen sortir a sentenciar amb tres gols més.
Messi feia l’1 a 2, un bon gol d’equip.

Bojan sentenciava amb el tercer, un gol que hauria firmat perfectament Thierry Henry.

I el definitiu 1 a 4 una obra d’art de Xavi, quin xut de falta.

Felicitar als jugadors del Barça per la victòria i pel títol obtingut.

Però també felicitar als jugadors de l’Athletic Club pel gran partit que ens van oferir. Això sí, per sobre de tot felicitar a totes dues aficions, un comportament exemplar dins i fora de l’estadi. Crec que a partir d’avui es podrà dir que són dues aficions agermanades.

Una altra cosa que em va emocionar i molt va ser la gran xiulada que es va sentir amb l’himne espanyol i amb l’entrada dels Borbons a l’estadi, va ser molt gran.

En conclusió una experiència inoblidable.

Us deixo amb més fotos del dia.

No hi cabo dins meu

Primer de tot necessito una pausa .... Uuuuuffffffffff.
Ara si, ja puc començar.
Ja han passat 24 hores.
Prou temps per poder reflexionar sobre el que vàrem viure ahir al vespre tots els culers, però no només els culers, sinó tots els amants del futbol.
Prou temps per poder veure una i altra vegada les imatges dels sis gols al Bernabéu.
Prou temps per poder escoltar de nou la retransmissió de RAC1, i escoltar el Joan Maria Pou i tot l’equip d’”El Barça juga a RAC1”, cantant els gols del Barça, un darrera l’altre.
Prou temps per poder adonar-me de que la lliga és blaugrana. Una cosa molt dolenta hauria de passar perquè l’equip entrenat per Pep Guardiola no s’emportés aquesta lliga.
Prou temps per poder seguir alimentant l’optimisme de cara al partit de dimecres contra el Chelsea a Stamford Bridge. Un partit que s’ha de jugar sense por i en el que tots els culers hem de donar tot el suport als jugadors i l’equip tècnic.
La nit d’ahir serà inoblidable. Tothom recordarà per sempre què feia i on estava aquell vespre, 2 de maig de 2009. Tothom recordarà com van anar succeint el fets, els gols, ho recordarà tot.
Jo ho recordaré, era el primer cop que veia un partit del Barça al Foment de Piera, el poble on visc des de fa dos anys. El Foment era ple de gent, la majoria membres de la Colla de Diables de Piera, ja que després del partit, a la nit, hi havia correfoc al poble. La gran majoria de gent eren seguidors del Barça, com sempre hi havia algun que altre merengue, això sí, a mida que anaven passant els minuts passaven més desapercebuts. Amb cada gol del Barça la gent que omplia el Foment cridava, saltava, era una bogeria total. La veritat és que malgrat que ja han passat més de 24 hores després del que vaig viure el 2 de maig de 2009, puc dir que no hi cabo dins meu!!!!!

Tan sols una darrera cosa, mireu i escolteu perquè és per gaudir.

Vídeo resum del partit:

Versió de 4 minuts (http://www.youtube.com/watch?v=vazYBYEQ3ng)

Versió de 10 minuts (http://www.youtube.com/watch?v=nHPcws3LUSM)

Retransmissió del partit de RAC1:
http://www.racalacarta.com/audio/data/descarrega.php?file=2-5-2009_madrid-2_fcb-6.mp3