Selecció Catalana oficial, ja

Ahir es va jugar el Catalunya – Colòmbia, molt bé.

El resultat del partit, 2 a 1 a favor de Catalunya, molt bé.

Van marcar Bojan Krkic i Joan Verdú, molt bé.

Va ser el darrer partit de Pere Gratacós com a seleccionador, molt bé.

L’estadi del Camp Nou de més de 98.000 espectadors va tenir una entrada de 29.300 persones, lamentable.

La situació de les seleccions catalanes és lamentable.

Estic fart de la situació de les seleccions catalanes, necessitem que siguin oficials, ja, i punt.

Cada 28 de desembre la mateixa història, en el cas del futbol, jo estic cansat. Fa anys anava a veure els partits de la selecció al Camp Nou, a Montjuïc, però des de fa un temps ja no en tinc ganes.

Tinc la necessitat de que els partits de la nostra selecció de futbol i en general la de qualsevol esport, siguin oficials.

Necessito tenir les emocions que tinc amb el meu club, també amb la meva selecció.

Vull emocionar-me, vull cridar, vull patir, encara que no sigui políticament correcte vull insultar en català a l’àrbitre o al rival, vull onejar la senyera o la bufanda de la selecció, vull anar pel món amb la samarreta de la meva selecció, vull en definitiva que la meva selecció, la catalana sigui reconeguda.

Tampoc crec que demani massa, tampoc crec que sigui tan difícil d’entendre el que vull, i no tant sols ho vull jo, sinó que moltes més persones, que molts d’ells estan com jo, que estan perdent la il·lusió poc a poc.

Per sort la propera tardor començarem a jugar una petita competició no oficial, el Torneig de les Nacions, un torneig inclòs en dates FIFA i organitzat per la Federació Catalana. Probablement es disputarà del 10 al 14 d’octubre o bé del 14 al 18 de novembre dates fixades per la FIFA per partits oficials de les seleccions. Sembla que la Federació Catalana de Futbol està fent feina, encara que jo crec que podria fer-ne molta més de la que fa.

Esperem que aquest torneig ens animi una mica mentre esperem la oficialitat de la selecció catalana.

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ

Alegria i tristesa

Aquest cap de setmana a can Barça s’ha viscut una alegria, però també una tristesa.

L’alegria va ser dissabte al vespre al Camp Nou sota una pluja insistent, els jugadors de Pep Guardiola van derrotar al Madrid per 2 a 0. Jo no vaig poder anar al camp, perquè tenia un sopar familiar però vaig passar-me els 90 minuts enganxat a la ràdio. L’endemà a la feina vaig poder veure les imatges i va ser fantàstic, tot allò que havia narrat en Joan Maria Pou a RAC 1 ho podia veureu amb els meus ulls. Com es van passar amb Messi, quin control del partit que van tenir el jugadors del Barça i què gran que és Victor Valdés. Senzillament fantàstic, ah i una altra cosa; el que cridava en Pou en el segon gol, el de Messi, “a dotze, a dotze punts els deixem”, oohhh quin orgasme.

Però ara deixem les alegries i vull parlar d’un fet trist, perquè després d’un dissabte molt bo amb la victòria del Barça davant del Madrid i la victòria del Barça Atlètic davant l’Oriola, ens vàrem llevar el diumenge amb una notícia trista, la mort de Cristóbal Najarro. Molta gent quan haurà llegit o escoltat que Cristóbal ens havia deixat, probablement no s’havia qui era, però tota la gent que en algun moment o altre hem seguit el futbol base del Barça i hem vist partits del Barça Atlètic o bé hem estat en els entrenaments del primer equip al Mini, sabem tot el que ha representat pel Barça en Cristóbal Najarro i el que el Barça ha representat per a ell. Cristóbal coneixia a tots els jugadors que han passat pel planter, sempre el podíem veure a la graderia del Miniestadi, al costat just de la llotja del Mini animant a l’equip, fins hi tot donant alguna que altra ordre als jugadors del filial.

Cristóbal ha estat un gran personatge del Barça a la seva manera.

Dissabte va estar al Mini veient el Barça contra l’Oriola i va poder gaudir del 4 a 0, i també va estar al Camp Nou per veure el clàssic i la victòria al Madrid.

Des d’aquestes línies tan sols volia recordar-lo, perquè des del diumenge passat al Cristóbal se’l trobarà molt a faltar al Miniestadi.

Mala sort per a Maria Jose Rienda

Aquest dissabte passat l’esquiadora Maria Jose Rienda es va tornar a lesionar de gravetat.

Quina mala sort que esta tenint la Rienda, precisament feia dos anys que s’havia fet una greu lesió que l’havia deixat sense competir quasi dos anys.

La lesió va ser exactament el 18 de novembre de 2006, la granadina es va fer al genoll dret una de les lesions més greus, la coneguda com la triada (ruptura del lligament lateral intern, el creuat anterior i el menisc).

Molta gent va pensar que no tornaria a competir ni a esquiar.

Però la Maria Jose ho tenia molt clar que volia tornar i així va ser.

Aquesta havia de ser la temporada en que la Maria Jose retornes a l’alta competició. Però una nova lesió de genoll la deixa fora gairebé tota la temporada.

Ara ha estat l’altre genoll, l’esquerra, i la lesió un trencament del lligament creuat. La lesió se la va fer durant la primera manega de l’eslàlom gegant d’Aspen, als Estats Units.

La Maria Jose Rienda ja ha tornat a Espanya, primer de tot haurà d’esperar a que baixi la inflamació del genoll, per ser operada seguidament. Encara no sap qui la operarà ni a on.

Em fa emprenyar molt que es produeixin aquestes lesions i encara més en una persona com la Maria Jose. És molt bona persona i és molt agradable, ho vàrem poder comprovar el David Ferrús i jo quan vàrem fer-li a Candanchu un reportatge per a Canal +.

Jo espero que la recuperació sigui molt ràpida i que puguem tornar a veure-la competir lo abans possible.

Si voleu més informació sobre la Maria Jose Rienda podeu entrar a la seva web:

http://www.mariajoserienda.com/index.php