Tot ve de fa uns quants anys enrera.
Quan estem estudiant sempre hi ha algú que et fa la pregunta, què vols ser quan siguis gran?
Doncs bé, quan anava a EGB probablement deia qualsevol cosa per dir-ne una, i així no t’escalfaven més el cap. En aquella edat tot era fàcil, teníem pocs coneixements, i ens quedava molt per experimentar.
Però un cop entraves a l’institut tot començava a ser diferent.
Els professors i els pares ja intentaven que dirigissis la teva carrera cap alguna direcció. Hi havia companys que no tenien gens clar cap on volien dirigir el seu futur, en aquella època érem preadolescents, i molts d’ells segur que han provat mil coses, mentre que alguns altres encara les deuen estar provant. Però jo ho tenia molt clar, des dels 16 anys, jo ja sabia que volia treballar a la ràdio, potser concretava molt, massa i tot. Bé, treballar en algun mitjà de comunicació, això era el que jo tenia molt, però molt clar, que volia fer. La veritat és que no ha estat fàcil, però quan un és cabut i vol alguna cosa lluita per aconseguir-la, i això és el que vaig fer.
Precisament jo era un d’aquells estudiants que no treia bones notes, que li quedaven pel setembre, i que fins hi tot va repetir segon de CES (Cicle d’Ensenyament Secundari, el que ara és l’ESO, i que en aquells anys era experimental). La veritat és que no puc queixar-me de cap dels llocs on he estudiat. L’EGB va ser al Centre Montserrat Xavier, i després, la secundària a L’Ateneu Montserrat Xavier (tots dos són actualment escoles de la Fundació Joan Pelegrí), tots dos centres dels que estic content i orgullós d’haver-hi anat.
Però bé tornem per on anava. Jo, com he dit, als 16 anys ho tenia clar, per això vaig presentar-me a les 4 escoles on podia fer el segon grau d’FP d’imatge i so, dues públiques La Mercè i Emav, i dues de privades concertades, Sant Ignasi i Les Escoles Pies. Les públiques per punts i les privades per exàmens i entrevistes, en definitiva, que no entrava a cap d’elles. Però és clar, un és cabut, i tornem-hi una altra vegada, i res, fora. Amb tot això, aprovat el batxillerat i la selectivitat, i una nota força baixa de les PAU, acabo fent la carrera de Geografia. Però seguim insistint en fer imatge i so. Després de dos anys de carrera i un de només treballar, arriba el dia que entro a les Escoles Pies a fer un mòdul d’una any d’imatge i so. Fantàstic, un any fantàstic. Però en acabar què? Doncs el que fa tothom currículums a tot drap. Som-hi cartes i més cartes, però res de res, no sortia cap feina.
Després d’un any més treballant al taller del meu pare i fent coses a l’esplai (perquè, és clar, no he dit res, però des dels 6 anys vinculat al món del lleure, 12 com a nen i jove en un agrupament escolta i 8 o 9 més com a monitor en un esplai), un dia vaig trobar-me un company del mòdul que va fer que tot canviés de cop. Aquest company va comentar-me que amb la nota del mòdul que teníem podíem accedir a la carrera de Periodisme i a la de Comunicació Audiovisual. Lògicament vaig apuntar-me, i després de compartir classes amb gent molt gran, però sobretot grans persones vaig aconseguir la carrera de Periodisme en cinc anys i mig (un i mig més del que tocava).
Les pràctiques de la carrera les vaig fer a Barcelona
Per fi, i suposo que per cabut, el somni dels 16 anys es va tornar una re
Això ha estat el per què de tot plegat.
Doncs bé fins aviat.
