Selecció Catalana oficial, ja

Ahir es va jugar el Catalunya – Colòmbia, molt bé.

El resultat del partit, 2 a 1 a favor de Catalunya, molt bé.

Van marcar Bojan Krkic i Joan Verdú, molt bé.

Va ser el darrer partit de Pere Gratacós com a seleccionador, molt bé.

L’estadi del Camp Nou de més de 98.000 espectadors va tenir una entrada de 29.300 persones, lamentable.

La situació de les seleccions catalanes és lamentable.

Estic fart de la situació de les seleccions catalanes, necessitem que siguin oficials, ja, i punt.

Cada 28 de desembre la mateixa història, en el cas del futbol, jo estic cansat. Fa anys anava a veure els partits de la selecció al Camp Nou, a Montjuïc, però des de fa un temps ja no en tinc ganes.

Tinc la necessitat de que els partits de la nostra selecció de futbol i en general la de qualsevol esport, siguin oficials.

Necessito tenir les emocions que tinc amb el meu club, també amb la meva selecció.

Vull emocionar-me, vull cridar, vull patir, encara que no sigui políticament correcte vull insultar en català a l’àrbitre o al rival, vull onejar la senyera o la bufanda de la selecció, vull anar pel món amb la samarreta de la meva selecció, vull en definitiva que la meva selecció, la catalana sigui reconeguda.

Tampoc crec que demani massa, tampoc crec que sigui tan difícil d’entendre el que vull, i no tant sols ho vull jo, sinó que moltes més persones, que molts d’ells estan com jo, que estan perdent la il·lusió poc a poc.

Per sort la propera tardor començarem a jugar una petita competició no oficial, el Torneig de les Nacions, un torneig inclòs en dates FIFA i organitzat per la Federació Catalana. Probablement es disputarà del 10 al 14 d’octubre o bé del 14 al 18 de novembre dates fixades per la FIFA per partits oficials de les seleccions. Sembla que la Federació Catalana de Futbol està fent feina, encara que jo crec que podria fer-ne molta més de la que fa.

Esperem que aquest torneig ens animi una mica mentre esperem la oficialitat de la selecció catalana.

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ

Alegria i tristesa

Aquest cap de setmana a can Barça s’ha viscut una alegria, però també una tristesa.

L’alegria va ser dissabte al vespre al Camp Nou sota una pluja insistent, els jugadors de Pep Guardiola van derrotar al Madrid per 2 a 0. Jo no vaig poder anar al camp, perquè tenia un sopar familiar però vaig passar-me els 90 minuts enganxat a la ràdio. L’endemà a la feina vaig poder veure les imatges i va ser fantàstic, tot allò que havia narrat en Joan Maria Pou a RAC 1 ho podia veureu amb els meus ulls. Com es van passar amb Messi, quin control del partit que van tenir el jugadors del Barça i què gran que és Victor Valdés. Senzillament fantàstic, ah i una altra cosa; el que cridava en Pou en el segon gol, el de Messi, “a dotze, a dotze punts els deixem”, oohhh quin orgasme.

Però ara deixem les alegries i vull parlar d’un fet trist, perquè després d’un dissabte molt bo amb la victòria del Barça davant del Madrid i la victòria del Barça Atlètic davant l’Oriola, ens vàrem llevar el diumenge amb una notícia trista, la mort de Cristóbal Najarro. Molta gent quan haurà llegit o escoltat que Cristóbal ens havia deixat, probablement no s’havia qui era, però tota la gent que en algun moment o altre hem seguit el futbol base del Barça i hem vist partits del Barça Atlètic o bé hem estat en els entrenaments del primer equip al Mini, sabem tot el que ha representat pel Barça en Cristóbal Najarro i el que el Barça ha representat per a ell. Cristóbal coneixia a tots els jugadors que han passat pel planter, sempre el podíem veure a la graderia del Miniestadi, al costat just de la llotja del Mini animant a l’equip, fins hi tot donant alguna que altra ordre als jugadors del filial.

Cristóbal ha estat un gran personatge del Barça a la seva manera.

Dissabte va estar al Mini veient el Barça contra l’Oriola i va poder gaudir del 4 a 0, i també va estar al Camp Nou per veure el clàssic i la victòria al Madrid.

Des d’aquestes línies tan sols volia recordar-lo, perquè des del diumenge passat al Cristóbal se’l trobarà molt a faltar al Miniestadi.

Mala sort per a Maria Jose Rienda

Aquest dissabte passat l’esquiadora Maria Jose Rienda es va tornar a lesionar de gravetat.

Quina mala sort que esta tenint la Rienda, precisament feia dos anys que s’havia fet una greu lesió que l’havia deixat sense competir quasi dos anys.

La lesió va ser exactament el 18 de novembre de 2006, la granadina es va fer al genoll dret una de les lesions més greus, la coneguda com la triada (ruptura del lligament lateral intern, el creuat anterior i el menisc).

Molta gent va pensar que no tornaria a competir ni a esquiar.

Però la Maria Jose ho tenia molt clar que volia tornar i així va ser.

Aquesta havia de ser la temporada en que la Maria Jose retornes a l’alta competició. Però una nova lesió de genoll la deixa fora gairebé tota la temporada.

Ara ha estat l’altre genoll, l’esquerra, i la lesió un trencament del lligament creuat. La lesió se la va fer durant la primera manega de l’eslàlom gegant d’Aspen, als Estats Units.

La Maria Jose Rienda ja ha tornat a Espanya, primer de tot haurà d’esperar a que baixi la inflamació del genoll, per ser operada seguidament. Encara no sap qui la operarà ni a on.

Em fa emprenyar molt que es produeixin aquestes lesions i encara més en una persona com la Maria Jose. És molt bona persona i és molt agradable, ho vàrem poder comprovar el David Ferrús i jo quan vàrem fer-li a Candanchu un reportatge per a Canal +.

Jo espero que la recuperació sigui molt ràpida i que puguem tornar a veure-la competir lo abans possible.

Si voleu més informació sobre la Maria Jose Rienda podeu entrar a la seva web:

http://www.mariajoserienda.com/index.php

Precaució, molta precaució

Ahir Leo Messi va notar unes molèsties.
Avui ha sortit a exercitar-se una miqueta, suau, molt suau l’entrenament. Algun somriure amb els companys, algun toc de pilota, algun estirament, però en definitiva una sessió relaxada i amb poca intensitat.
Tothom diu des d’ahir que Leo Messi no jugarà ni demà contra el Getafe, ni dimecres contra l’Sporting de Portugal.
Però Guardiola no ho ha dit pas que no jugui Messi. Guardiola ens deixa amb el dubte, perquè fins demà al migdia no donarà la convocatòria. Pot ser que jugui com pot ser que no jugui.
Jo personalment crec que no jugarà, perquè si te unes molèsties el millor que pot fer és descansar i estar a punt pels propers partits. Que precisament ara és quan venen els partits forts.
Crec que Guardiola està demostrant cada dia que passa que sap fer bé les coses, i ho demostra amb fets, amb paraules i amb explicacions molt ben argumentades. I això fa que sigui cada dia més respectat, que la gent se’l cregui, en definitiva que ens comencem a creure el seu projecte i les seves formes.
Cada dia que passa vaig confiant una mica més amb en Pep. I que consti, ho reconec, que jo vaig ser dels que era molt desconfiat en que fos el millor entrenador pel Barça, pel poc temps que porta com a entrenador.
Però mica en mica aquest jove entrenador del Barça em fa canviar, això probablement sigui bo.

L’Europa fa patir la graderia

Aquest matí he anat de rodatge.
L’esport, el futbol.
La categoria, Tercera divisió.
L’hora, a les dotze.
El lloc, el Nou Sardenya.
El partit, Europa vs Premià.
Després del rodatge estava esgotat, físicament i mentalment. La veritat és que els dos equips han acabat molt cansats, però jo també, i crec que la majoria dels espectadors també.
L’inici per l’Europa ha estat horrorós. En 18 minuts de joc els escapulats ja perdien per 0 a 3. Increïble, dos gols de Bakary i un de Gascón provocava la indignació de la graderia del Nou Sardenya.
Quan tothom, o gairebé tothom, pensava que l’Europa tornaria a perdre un altre partit, l’entrenador José Ángel Valero i els seus jugadors no pensaven el mateix i tenien la confiança de poder com a mínim empatar el partit. I de mica en mica aquesta confiança ha anat creixent poc a poc i com si fos un màquina piconadora, l’Europa s’ha fet l’amo del partit.
Tot a començat en el minut 27 de la primera part, després d’un còrner, Amantini feia el primer.
A cinc minuts del descans el Premià es quedava amb deu homes per una absurda segona targeta groga de Molina. Amb l’1 a 3 s’arribava al descans i Valero ha tingut 15 minuts per preparar la remuntada amb els seus jugadors.
L’Europa ha iniciat la segona part amb tranquil·litat però amb les idees molt més clares que a la primera. Poc a poc s’apropava a la porteria de Suriñach i en el minut 59 feia el segon gol, gràcies a un xut enverinat de Ramon Suàrez. En aquests moments els de Gràcia creien encara més en la remuntada. I quatre minuts més tard, al 63, Àngel feia l’empat a 3. Llavors Valero forçava als seus per buscar la victòria i feia escalfar als jugadors de la banqueta.
Quan quedaven 15 minuts pel final del partit Valero ha anat a per totes, i treia l’artilleria amb un triple canvi. En el moment just que els tres jugadors es preparaven per entrar ha arribat el definitiu 4 a 3, obra d’Òscar García.
Després de la remuntada i amb el xiulet de l’àrbitre assenyalant el final del partit, el Nou Sardenya ha esclatat d’alegria i algun que altre s’ha tret un pes de sobre.

El vídeo amb el resum el podreu trobar a la web de Barcelona Televisió en l'Infonit del diumenge 9 de novembre de 2008 o bé a la següent adreça:

Musical del partit Europa - 4 Premià - 3

Bé això és tot fins aviat.

Jo flipo!!!!!!

Recordeu el partit del Bernabeu, en el que Ronaldinho feia dos gols a Casillas i el porter del Madrid acabava dient, “Yo flipo”?

Doncs jo, després del partit d’avui del Barça contra el Valladolid, dic el mateix que Casillas.

JO FLIPO!!!!!!!!

Jo flipo amb aquest Barça, és impressionat. Com juguen els jugadors de Pep Guardiola. Sis gols, sis fantàstics gols que ha rebut el jove Sergio Asenjo, i 4 els ha fet el millor davanter del món, Samuel Eto’o.

Deia Guardiola l’altre dia en roda de premsa, que no sempre es podia guanyar amb golejades. Que algun dia es perdria. Que el partit del Basilea era un toc d’atenció.

El Pep diu això i és el que ha de fer. Avui, després del partit en roda de premsa, ho ha tornat a dir. I sí, Pep, no deixis de dir-ho perquè provablement tens raó.

Però jo no vull deixar de gaudir i d’il·lusionar-me amb aquest futbol i amb aquest equip.

Crec que aquest Barça pot fer història. Aquest Barça pot donar moltes alegries. I espero que això no sigui un miratge. I és cert algun dia o altre es perdrà un partit, però també crec que en seran pocs el partits perduts aquest any.

Deixant de banda el futbol també vull parlar de waterpolo. Perquè aquestes dues paraules de “Jo flipo”, puc dir-les amb un club de Barcelona que està fent història en aquest esport. Es tracta del Club Natació Atlètic Barceloneta que avui davant del Real Canoe ha aconseguit una nova victòria. Però aquesta ha estat especial, molt especial. El Barceloneta porta 100 partits sense perdre. Del darrer partit perdut en fa més de tres anys, va ser el 6 de novembre de 2005 a domicili per 14 a 16 i contra el CN Barcelona.

El més fort és que d’aquests 100 partits, 99 són victòries i 1 empat. L’empat va ser precisament contra el CN Barcelona, un empat a 11 gols que es va produir la temporada passada el 17 de novembre de 2007. Par tant, des d’aquí vull felicitar el Club Natació Atlètic Barceloneta per la feina que estan fent.

De nou a la feina

Bé després de 37 dies de festa, un mes i uns dies, ja toca tornar a la rutina de la feina.
Des del 29 de setembre que va ser el darrer dia de feina un servidor ha estat de vacances.
Temps per descansar, reflexionar i fins hi tot, temps per obrir aquest bloc.
Dilluns passat vaig tornar a treballar, però clar el dilluns és l'ultim dia del meu torn. I sí, vaig anar a la tele a treballar, però després de la meva jornada, ostres de nou festa perquè no tornava fins divendres, o sigui demà.
Per tant ara si que va de debò. Demà divendres 7 de novembre tornem a la rutina del cap de setmana esportiu a la tele. Quines ganes!!! Doncs es cert moltes ganes. Segurament molta gent no vol tornar a la feina però jo si. Sóc així m'agrada la meva feina.
Doncs bé fins el proper escrit, on us explicaré tot el que haure fet aquest cap de setmana a la feina. Quins esports haure de seguir?. Demà sabre si vaig al Barça - Valladolid, si és així ja us ho explicaré.
Apa fins aviat.

No tot és Barça i Espanyol

Bé com diu el títol, no tot és Barça i Espanyol, però alguna cosa s’ha de dir, això sí, curta molt curta.

Felicitar al Barça per la seva victòria contra l’Almeria. Que segueixin així, que sembla que la feina s’està fent bé, però que intentin no avorrir en les segones parts.

Pel que fa l’Espanyol, haurien d’intentar sortir d’aquesta trajectòria que porten en els darrers partits. Comença a fer ferum a l’inici de la segona volta de la temporada passada. Espero que rectifiquin la línia i comencin a guanyar partits.

Com deia no tot són aquests dos equips. A Segona trobem un Nàstic i un Girona que van fent la seva feina poc a poc i sense cridar gaire. Tots dos varen empatar a dos punts i tots dos jugaven fora, per tant, podríem parlar que van ser bons resultats. Crec que ho porten bé i espero que tots dos no pateixin aquest any, i si algun dels dos o els dos pot lluitar per l’ascens molt millor.

Més avall tenim el grup 3 de Segona B amb 8 equips catalans. Tots menys un són en zona tranquil·la. Destacar el Badalona i el Sant Andreu que es troben entre els 4 primers. Dels 8 equips, 7 són entre els 10 primers. L’equip que es troba en perill és el Barça Atlètic de Luis Enrique. De les 10 jornades jugades només han aconseguit 3 victòries i un empat, la resta són derrotes.

Pel que fa al grup català de la Tercera divisió, el cinquè, trobem dos equips que estant demostrant que volen tornar ràpidament a Segona B. Són l’Espanyol B i l’Hospitalet, tots dos amb els mateixos punts 24, les mateixes victòries 7, els mateixos empats 3 i amb cap derrota. Només es diferencien pels gols a favor, l’Espanyol en té 26, 4 més que l’Hospi. Fins i tot amb els gols rebuts tenen la mateixa xifra, 7 gols en contra. Són dos grans equips que haurien d’estar molt més amunt, sobretot l’Hospitalet que hauria de ser un equip de Segona divisió.

Parlem de futbol sala, per fi va tornar la competició. Victòria del Barça per 5 a 2 contra el Millenium Pinto, i derrota del Marfil Santa Coloma pel mateix resultat contra el Lugo. Els colomencs s’hauran de posar les piles el més aviat possible ja que encara no han guanyat cap partit.

Li toca el torn al bàsquet. Victòria del Barça i del Manresa. Bé pels de Manresa, malgrat els problemes que tenen són setens a la classificació. En canvi el Joventut va perdre contra el seu exentrenador, Aito Garcia Reneses, a la pista de l’Unicaja.

El Barça d’handbol va perdre el liderat de l’Asobal després de la derrota per un gol a la pista del Portland Sant Antonio. Ara el líder és l’Ademar de Lleo. El Granollers va guanyar a domicili a l’Antequera per 28 a 33, i són cinquens a la classificació.

En hoquei patins sorpresa de l’Igualada al Palau Blaugrana. Els de l’Anoia es van imposar per 1 a 2. La darrera derrota en lliga regular del Barça és de fa cinc anys, exactament el 25 d’octubre de 2003, per tant, l’Igualada ha fet història al Palau. El líder és el Pati Vic amb els mateixos punts que els blaugrana.

Ni tan bons ni tan dolents, ni tan dolents ni tan bons

Cara i creu pels dos equips catalans de Primera Divisió.

L’Espanyol dissabte no va aconseguir superar el fort Vila-real de Manuel Pellegrini, malgrat tenir l’opció amb un penal assenyalat sobre Tamudo, que ell mateix va llançar. Però Diego López va aturar-lo amb una gran intervenció. Sembla que aquest Espanyol de Márquez ja no és l’equip de les primeres jornades. Després de la segona jornada els Pericos eren líders en solitari, i tothom parlava del gran equip de Tintin. Ara que s’ha acabat la setena, i amb 5 partits seguits sense guanyar, hi ha gent que hi comença a veure problemes.

Jo els diria aquesta gent que siguin pacients, que ni en les dues primeres jornades eren els millors del món, ni ara que els costa guanyar partits són els pitjors. El projecte de l’Espanyol, crec jo, que no es veurà en dos dies. Temps és el que necessita Bartolomé Márquez i el seu equip.

El mateix que a l’Espanyol però a la inversa li esta succeint al Barça de Pep Guardiola.

En els dos primers partits una derrota i un empat, dels sis punts possibles l’equip només n’aconseguia un. Tot eren queixes, que si el projecte, que si l’entrenador no té experiència, que si els fitxatges, que si Alves no és el del Sevilla, etc., etc. En les següents cinc jornades ple al 15, cinc partits jugats cinc guanyats i 15 punts al sarró. I ara ja tenim equip, això és fantàstic. Han de seguir les golejades, un altre set (tennístic, 6-1) per Guardiola.

Doncs com diuen els castellans, “ni tanto ni tampoco”.

Perquè avui victòria contra l’Athletic Club per la mínima. Agònica victòria per 0 a 1. Personalment el partit no m’ha agradat gens. Molt avorrit, l’Athletic amb el seu joc de pilotada de la defensa cap a Llorente i Garmendia, i “aupa chavales a jugarla”. Així tot el partit.

El Barça els deu primers minuts bé. Després semblaven els bascos, pilotada cap a Eto’o i Henry i vinga nois a jugar-la. No hi havia mig camp ni Keita, ni Touré, ni el jove Víctor Sánchez eren capaços de tenir el control de la pilota al centre del camp. Guardiola podria haver fet algun canvi al descans que pot ser li hauria donat control al mig camp. Cert, Busquets entra per lesió de Keita. Però en Pep podria haver fet entrar Messi o Bojan per Víctor Sánchez, i Iniesta baixar-lo al mig amb Sergio i Touré. Bé, aquesta és una opció.

La sort la ha tingut Guardiola, perquè quan la gent potser ja pensava que un punt ja era bo, ha arribat una passada d’Henry sobre Eto’o, el camerunès a superat Amorebieta i d’un fort xut ha marcat. Tots contents, el que podien ser un o cap punt, s’han convertit en tres punts més cap a casa.

Sí, tres punts, però el futbol exhibit pels jugadors a mi no m’ha agradat i no estic content amb el que he vist. Però és cert, tan sols es porten 7 jornades i s’ha de donar temps i ser pacient.

Per fi torna la lliga

Ja era hora, després de 15 dies sense futbol a Primera Divisió podem tornar a gaudir de bon futbol.

Un cop més l’anomenat virus FIFA ens va atacar fa 15 dies, tal i com va recomanar el metge, repòs i llit, i en dues setmanes ja ens hem recuperat. De nou estem al cent per cent per tornar a vibrar amb l’espectacle de la pilota i els 22 jugadors.

Però, és clar, vulguem o no, aquest virus tornarà tard o d’hora a atacar-nos. El problema serà el dia que es converteixi en una epidèmia, llavors arrasarà amb tot. Això sí, el més problemàtic seria si el metge ens digués que és crònic, perquè llavors ja hauríem begut oli.

Sincerament, estic fart de les aturades de competició. No seria més pràctic enllestir abans la lliga i deixar l’estiu pels partits de seleccions?

Per sort les aturades no són de tots els esports de cop, perquè els que ens agrada l’esport tindríem un greu problema.

Bé, doncs tots a punt avui al vespre. Un fantàstic Espanyol – Vila-real ens espera. Sort pels pericos a Montjuïc. I demà un espectacular Athletic Club – Barça, també sort pels blaugrana.

El més senzill com sempre: la culpa del porter

Avui, escoltant la ràdio i veient la tele, he sentit unes declaracions de Victor Valdés a la sala de premsa del Camp Nou, d’ahir dilluns. El porter del Barça ha estat preguntat per la porteria, i pel nombre de gols encaixats. Fins hi tot qüestionat per si havia d’entonar el mea culpa en algun dels gols.

Valdés ho ha deixat molt clar, no li preocupen gens els gols que s’han encaixat, sempre que el Barça segueixi amb la trajectòria guanyadora dels darrers partits.

Jo estic amb ell al cent per cent. Dels deu partits oficials que s’han jugat aquesta temporada només en un el Barça ha rebut més d’un gol, concretament van ser dos, contra el Betis, un partit que el Barça va acabar guanyant per 3 a 2.

És cert que 9 gols en deu partits pot semblar molt, però també és cert que no sempre la culpa és del porter. S’han d’analitzar tots els gols un per un per, i valorar qui té la responsabilitat d’haver-los encaixat. Perquè al camp els jugadors són onze i tots han posat el seu gra de sorra, en les coses bones i en les dolentes.

Estic una mica cansat de que li donin tota la responsabilitat dels gols rebuts sempre al porter.

La gent no té gaire memòria, qui no recorda el Puyal cridant “Urruti, t’estimo!!!!”.

Per qui no ho recordi, Urruticoechea, porter del Barça la temporada 84-85, va donar la lliga d’aquella temporada al Barça en aturar un penal al camp del Valladolid, els culés anaven guanyant per 1 a 2 i gràcies a Urruti la lliga tornava al Camp Nou després d’11 anys.

Per qui no ho recordi, el porter “Caprabo”, Rud Hesp va donar la Copa del Rei la temporada 97-98 davant del Mallorca a Mestalla, en aturar a la tanda de penals el xut d’Eskurza.

Per qui no ho recordi, en la final de París de la Lliga de Campions del 2006, i en la qual el Barça va aconseguir la segona Copa d’Europa, un dels millors jugadors per no dir el millor, va ser precisament el qüestionat Victor Valdés. El de l’Hospitalet va fer unes quantes aturades que van salvar el Barça de rebre algun que altre gol, a part del de Campbell. El central de l’Arsenal va marcar de cap després d’un llançament de falta d’Henry, Valdés no va poder fer res per aturar la pilota.

Victor té el caràcter que té, pot caure bé i pot caure malament, però el que no es pot és criticar la feina que ha fet, que fa i que espero que faci durant molts anys a Can Barça. Perquè Victor Valdés ha donat grans tardes i nits de futbol a tots els seguidors blaugrana i molts som els que gaudim amb les seves aturades.

El per què de tot plegat

Tot ve de fa uns quants anys enrera.

Quan estem estudiant sempre hi ha algú que et fa la pregunta, què vols ser quan siguis gran?

Doncs bé, quan anava a EGB probablement deia qualsevol cosa per dir-ne una, i així no t’escalfaven més el cap. En aquella edat tot era fàcil, teníem pocs coneixements, i ens quedava molt per experimentar.

Però un cop entraves a l’institut tot començava a ser diferent.

Els professors i els pares ja intentaven que dirigissis la teva carrera cap alguna direcció. Hi havia companys que no tenien gens clar cap on volien dirigir el seu futur, en aquella època érem preadolescents, i molts d’ells segur que han provat mil coses, mentre que alguns altres encara les deuen estar provant. Però jo ho tenia molt clar, des dels 16 anys, jo ja sabia que volia treballar a la ràdio, potser concretava molt, massa i tot. Bé, treballar en algun mitjà de comunicació, això era el que jo tenia molt, però molt clar, que volia fer. La veritat és que no ha estat fàcil, però quan un és cabut i vol alguna cosa lluita per aconseguir-la, i això és el que vaig fer.

Precisament jo era un d’aquells estudiants que no treia bones notes, que li quedaven pel setembre, i que fins hi tot va repetir segon de CES (Cicle d’Ensenyament Secundari, el que ara és l’ESO, i que en aquells anys era experimental). La veritat és que no puc queixar-me de cap dels llocs on he estudiat. L’EGB va ser al Centre Montserrat Xavier, i després, la secundària a L’Ateneu Montserrat Xavier (tots dos són actualment escoles de la Fundació Joan Pelegrí), tots dos centres dels que estic content i orgullós d’haver-hi anat.

Però bé tornem per on anava. Jo, com he dit, als 16 anys ho tenia clar, per això vaig presentar-me a les 4 escoles on podia fer el segon grau d’FP d’imatge i so, dues públiques La Mercè i Emav, i dues de privades concertades, Sant Ignasi i Les Escoles Pies. Les públiques per punts i les privades per exàmens i entrevistes, en definitiva, que no entrava a cap d’elles. Però és clar, un és cabut, i tornem-hi una altra vegada, i res, fora. Amb tot això, aprovat el batxillerat i la selectivitat, i una nota força baixa de les PAU, acabo fent la carrera de Geografia. Però seguim insistint en fer imatge i so. Després de dos anys de carrera i un de només treballar, arriba el dia que entro a les Escoles Pies a fer un mòdul d’una any d’imatge i so. Fantàstic, un any fantàstic. Però en acabar què? Doncs el que fa tothom currículums a tot drap. Som-hi cartes i més cartes, però res de res, no sortia cap feina.

Després d’un any més treballant al taller del meu pare i fent coses a l’esplai (perquè, és clar, no he dit res, però des dels 6 anys vinculat al món del lleure, 12 com a nen i jove en un agrupament escolta i 8 o 9 més com a monitor en un esplai), un dia vaig trobar-me un company del mòdul que va fer que tot canviés de cop. Aquest company va comentar-me que amb la nota del mòdul que teníem podíem accedir a la carrera de Periodisme i a la de Comunicació Audiovisual. Lògicament vaig apuntar-me, i després de compartir classes amb gent molt gran, però sobretot grans persones vaig aconseguir la carrera de Periodisme en cinc anys i mig (un i mig més del que tocava).

Les pràctiques de la carrera les vaig fer a Barcelona Televisió, i quan vaig acabar els estudis hi vaig treballar uns mesos com a ENG. Més tard, vaig estar un any treballant pel Canal Plus i per Cuatro, per tot seguit tornar un altre cop a Barcelona Televisió, on hi porto treballant ja des del febrer de 2007.

Per fi, i suposo que per cabut, el somni dels 16 anys es va tornar una realitat.

Això ha estat el per què de tot plegat.

Doncs bé fins aviat.

Un bloc per expressar el que penso de l'esport

Hola a tothom, aquest és el primer text que escric en el bloc, i bé us hauré d'explicar una mica què és el que vull amb el bloc.

Com a periodista m’agrada conèixer al màxim les coses que tinc a prop.

Com a periodista esportiu m’agrada conèixer tot sobre qualsevol esport. No tan sols el futbol, sinó qualsevol esport, bàsquet, handbol, hoquei patins, hoquei herba, futbol sala, natació, waterpolo, voleibol, petanca, bitlles catalanes i un llarg llistat d’esports que dia rera dia seguim al mitjà de comunicació on treballo.

Hi trobareu la meva opinió sobre els resultats dels clubs i sobretot el que envolta els clubs i l’esport.

També espero els vostres comentaris.

Doncs bé fins aviat.