No tot és Barça i Espanyol

Bé com diu el títol, no tot és Barça i Espanyol, però alguna cosa s’ha de dir, això sí, curta molt curta.

Felicitar al Barça per la seva victòria contra l’Almeria. Que segueixin així, que sembla que la feina s’està fent bé, però que intentin no avorrir en les segones parts.

Pel que fa l’Espanyol, haurien d’intentar sortir d’aquesta trajectòria que porten en els darrers partits. Comença a fer ferum a l’inici de la segona volta de la temporada passada. Espero que rectifiquin la línia i comencin a guanyar partits.

Com deia no tot són aquests dos equips. A Segona trobem un Nàstic i un Girona que van fent la seva feina poc a poc i sense cridar gaire. Tots dos varen empatar a dos punts i tots dos jugaven fora, per tant, podríem parlar que van ser bons resultats. Crec que ho porten bé i espero que tots dos no pateixin aquest any, i si algun dels dos o els dos pot lluitar per l’ascens molt millor.

Més avall tenim el grup 3 de Segona B amb 8 equips catalans. Tots menys un són en zona tranquil·la. Destacar el Badalona i el Sant Andreu que es troben entre els 4 primers. Dels 8 equips, 7 són entre els 10 primers. L’equip que es troba en perill és el Barça Atlètic de Luis Enrique. De les 10 jornades jugades només han aconseguit 3 victòries i un empat, la resta són derrotes.

Pel que fa al grup català de la Tercera divisió, el cinquè, trobem dos equips que estant demostrant que volen tornar ràpidament a Segona B. Són l’Espanyol B i l’Hospitalet, tots dos amb els mateixos punts 24, les mateixes victòries 7, els mateixos empats 3 i amb cap derrota. Només es diferencien pels gols a favor, l’Espanyol en té 26, 4 més que l’Hospi. Fins i tot amb els gols rebuts tenen la mateixa xifra, 7 gols en contra. Són dos grans equips que haurien d’estar molt més amunt, sobretot l’Hospitalet que hauria de ser un equip de Segona divisió.

Parlem de futbol sala, per fi va tornar la competició. Victòria del Barça per 5 a 2 contra el Millenium Pinto, i derrota del Marfil Santa Coloma pel mateix resultat contra el Lugo. Els colomencs s’hauran de posar les piles el més aviat possible ja que encara no han guanyat cap partit.

Li toca el torn al bàsquet. Victòria del Barça i del Manresa. Bé pels de Manresa, malgrat els problemes que tenen són setens a la classificació. En canvi el Joventut va perdre contra el seu exentrenador, Aito Garcia Reneses, a la pista de l’Unicaja.

El Barça d’handbol va perdre el liderat de l’Asobal després de la derrota per un gol a la pista del Portland Sant Antonio. Ara el líder és l’Ademar de Lleo. El Granollers va guanyar a domicili a l’Antequera per 28 a 33, i són cinquens a la classificació.

En hoquei patins sorpresa de l’Igualada al Palau Blaugrana. Els de l’Anoia es van imposar per 1 a 2. La darrera derrota en lliga regular del Barça és de fa cinc anys, exactament el 25 d’octubre de 2003, per tant, l’Igualada ha fet història al Palau. El líder és el Pati Vic amb els mateixos punts que els blaugrana.

Ni tan bons ni tan dolents, ni tan dolents ni tan bons

Cara i creu pels dos equips catalans de Primera Divisió.

L’Espanyol dissabte no va aconseguir superar el fort Vila-real de Manuel Pellegrini, malgrat tenir l’opció amb un penal assenyalat sobre Tamudo, que ell mateix va llançar. Però Diego López va aturar-lo amb una gran intervenció. Sembla que aquest Espanyol de Márquez ja no és l’equip de les primeres jornades. Després de la segona jornada els Pericos eren líders en solitari, i tothom parlava del gran equip de Tintin. Ara que s’ha acabat la setena, i amb 5 partits seguits sense guanyar, hi ha gent que hi comença a veure problemes.

Jo els diria aquesta gent que siguin pacients, que ni en les dues primeres jornades eren els millors del món, ni ara que els costa guanyar partits són els pitjors. El projecte de l’Espanyol, crec jo, que no es veurà en dos dies. Temps és el que necessita Bartolomé Márquez i el seu equip.

El mateix que a l’Espanyol però a la inversa li esta succeint al Barça de Pep Guardiola.

En els dos primers partits una derrota i un empat, dels sis punts possibles l’equip només n’aconseguia un. Tot eren queixes, que si el projecte, que si l’entrenador no té experiència, que si els fitxatges, que si Alves no és el del Sevilla, etc., etc. En les següents cinc jornades ple al 15, cinc partits jugats cinc guanyats i 15 punts al sarró. I ara ja tenim equip, això és fantàstic. Han de seguir les golejades, un altre set (tennístic, 6-1) per Guardiola.

Doncs com diuen els castellans, “ni tanto ni tampoco”.

Perquè avui victòria contra l’Athletic Club per la mínima. Agònica victòria per 0 a 1. Personalment el partit no m’ha agradat gens. Molt avorrit, l’Athletic amb el seu joc de pilotada de la defensa cap a Llorente i Garmendia, i “aupa chavales a jugarla”. Així tot el partit.

El Barça els deu primers minuts bé. Després semblaven els bascos, pilotada cap a Eto’o i Henry i vinga nois a jugar-la. No hi havia mig camp ni Keita, ni Touré, ni el jove Víctor Sánchez eren capaços de tenir el control de la pilota al centre del camp. Guardiola podria haver fet algun canvi al descans que pot ser li hauria donat control al mig camp. Cert, Busquets entra per lesió de Keita. Però en Pep podria haver fet entrar Messi o Bojan per Víctor Sánchez, i Iniesta baixar-lo al mig amb Sergio i Touré. Bé, aquesta és una opció.

La sort la ha tingut Guardiola, perquè quan la gent potser ja pensava que un punt ja era bo, ha arribat una passada d’Henry sobre Eto’o, el camerunès a superat Amorebieta i d’un fort xut ha marcat. Tots contents, el que podien ser un o cap punt, s’han convertit en tres punts més cap a casa.

Sí, tres punts, però el futbol exhibit pels jugadors a mi no m’ha agradat i no estic content amb el que he vist. Però és cert, tan sols es porten 7 jornades i s’ha de donar temps i ser pacient.

Per fi torna la lliga

Ja era hora, després de 15 dies sense futbol a Primera Divisió podem tornar a gaudir de bon futbol.

Un cop més l’anomenat virus FIFA ens va atacar fa 15 dies, tal i com va recomanar el metge, repòs i llit, i en dues setmanes ja ens hem recuperat. De nou estem al cent per cent per tornar a vibrar amb l’espectacle de la pilota i els 22 jugadors.

Però, és clar, vulguem o no, aquest virus tornarà tard o d’hora a atacar-nos. El problema serà el dia que es converteixi en una epidèmia, llavors arrasarà amb tot. Això sí, el més problemàtic seria si el metge ens digués que és crònic, perquè llavors ja hauríem begut oli.

Sincerament, estic fart de les aturades de competició. No seria més pràctic enllestir abans la lliga i deixar l’estiu pels partits de seleccions?

Per sort les aturades no són de tots els esports de cop, perquè els que ens agrada l’esport tindríem un greu problema.

Bé, doncs tots a punt avui al vespre. Un fantàstic Espanyol – Vila-real ens espera. Sort pels pericos a Montjuïc. I demà un espectacular Athletic Club – Barça, també sort pels blaugrana.

El més senzill com sempre: la culpa del porter

Avui, escoltant la ràdio i veient la tele, he sentit unes declaracions de Victor Valdés a la sala de premsa del Camp Nou, d’ahir dilluns. El porter del Barça ha estat preguntat per la porteria, i pel nombre de gols encaixats. Fins hi tot qüestionat per si havia d’entonar el mea culpa en algun dels gols.

Valdés ho ha deixat molt clar, no li preocupen gens els gols que s’han encaixat, sempre que el Barça segueixi amb la trajectòria guanyadora dels darrers partits.

Jo estic amb ell al cent per cent. Dels deu partits oficials que s’han jugat aquesta temporada només en un el Barça ha rebut més d’un gol, concretament van ser dos, contra el Betis, un partit que el Barça va acabar guanyant per 3 a 2.

És cert que 9 gols en deu partits pot semblar molt, però també és cert que no sempre la culpa és del porter. S’han d’analitzar tots els gols un per un per, i valorar qui té la responsabilitat d’haver-los encaixat. Perquè al camp els jugadors són onze i tots han posat el seu gra de sorra, en les coses bones i en les dolentes.

Estic una mica cansat de que li donin tota la responsabilitat dels gols rebuts sempre al porter.

La gent no té gaire memòria, qui no recorda el Puyal cridant “Urruti, t’estimo!!!!”.

Per qui no ho recordi, Urruticoechea, porter del Barça la temporada 84-85, va donar la lliga d’aquella temporada al Barça en aturar un penal al camp del Valladolid, els culés anaven guanyant per 1 a 2 i gràcies a Urruti la lliga tornava al Camp Nou després d’11 anys.

Per qui no ho recordi, el porter “Caprabo”, Rud Hesp va donar la Copa del Rei la temporada 97-98 davant del Mallorca a Mestalla, en aturar a la tanda de penals el xut d’Eskurza.

Per qui no ho recordi, en la final de París de la Lliga de Campions del 2006, i en la qual el Barça va aconseguir la segona Copa d’Europa, un dels millors jugadors per no dir el millor, va ser precisament el qüestionat Victor Valdés. El de l’Hospitalet va fer unes quantes aturades que van salvar el Barça de rebre algun que altre gol, a part del de Campbell. El central de l’Arsenal va marcar de cap després d’un llançament de falta d’Henry, Valdés no va poder fer res per aturar la pilota.

Victor té el caràcter que té, pot caure bé i pot caure malament, però el que no es pot és criticar la feina que ha fet, que fa i que espero que faci durant molts anys a Can Barça. Perquè Victor Valdés ha donat grans tardes i nits de futbol a tots els seguidors blaugrana i molts som els que gaudim amb les seves aturades.

El per què de tot plegat

Tot ve de fa uns quants anys enrera.

Quan estem estudiant sempre hi ha algú que et fa la pregunta, què vols ser quan siguis gran?

Doncs bé, quan anava a EGB probablement deia qualsevol cosa per dir-ne una, i així no t’escalfaven més el cap. En aquella edat tot era fàcil, teníem pocs coneixements, i ens quedava molt per experimentar.

Però un cop entraves a l’institut tot començava a ser diferent.

Els professors i els pares ja intentaven que dirigissis la teva carrera cap alguna direcció. Hi havia companys que no tenien gens clar cap on volien dirigir el seu futur, en aquella època érem preadolescents, i molts d’ells segur que han provat mil coses, mentre que alguns altres encara les deuen estar provant. Però jo ho tenia molt clar, des dels 16 anys, jo ja sabia que volia treballar a la ràdio, potser concretava molt, massa i tot. Bé, treballar en algun mitjà de comunicació, això era el que jo tenia molt, però molt clar, que volia fer. La veritat és que no ha estat fàcil, però quan un és cabut i vol alguna cosa lluita per aconseguir-la, i això és el que vaig fer.

Precisament jo era un d’aquells estudiants que no treia bones notes, que li quedaven pel setembre, i que fins hi tot va repetir segon de CES (Cicle d’Ensenyament Secundari, el que ara és l’ESO, i que en aquells anys era experimental). La veritat és que no puc queixar-me de cap dels llocs on he estudiat. L’EGB va ser al Centre Montserrat Xavier, i després, la secundària a L’Ateneu Montserrat Xavier (tots dos són actualment escoles de la Fundació Joan Pelegrí), tots dos centres dels que estic content i orgullós d’haver-hi anat.

Però bé tornem per on anava. Jo, com he dit, als 16 anys ho tenia clar, per això vaig presentar-me a les 4 escoles on podia fer el segon grau d’FP d’imatge i so, dues públiques La Mercè i Emav, i dues de privades concertades, Sant Ignasi i Les Escoles Pies. Les públiques per punts i les privades per exàmens i entrevistes, en definitiva, que no entrava a cap d’elles. Però és clar, un és cabut, i tornem-hi una altra vegada, i res, fora. Amb tot això, aprovat el batxillerat i la selectivitat, i una nota força baixa de les PAU, acabo fent la carrera de Geografia. Però seguim insistint en fer imatge i so. Després de dos anys de carrera i un de només treballar, arriba el dia que entro a les Escoles Pies a fer un mòdul d’una any d’imatge i so. Fantàstic, un any fantàstic. Però en acabar què? Doncs el que fa tothom currículums a tot drap. Som-hi cartes i més cartes, però res de res, no sortia cap feina.

Després d’un any més treballant al taller del meu pare i fent coses a l’esplai (perquè, és clar, no he dit res, però des dels 6 anys vinculat al món del lleure, 12 com a nen i jove en un agrupament escolta i 8 o 9 més com a monitor en un esplai), un dia vaig trobar-me un company del mòdul que va fer que tot canviés de cop. Aquest company va comentar-me que amb la nota del mòdul que teníem podíem accedir a la carrera de Periodisme i a la de Comunicació Audiovisual. Lògicament vaig apuntar-me, i després de compartir classes amb gent molt gran, però sobretot grans persones vaig aconseguir la carrera de Periodisme en cinc anys i mig (un i mig més del que tocava).

Les pràctiques de la carrera les vaig fer a Barcelona Televisió, i quan vaig acabar els estudis hi vaig treballar uns mesos com a ENG. Més tard, vaig estar un any treballant pel Canal Plus i per Cuatro, per tot seguit tornar un altre cop a Barcelona Televisió, on hi porto treballant ja des del febrer de 2007.

Per fi, i suposo que per cabut, el somni dels 16 anys es va tornar una realitat.

Això ha estat el per què de tot plegat.

Doncs bé fins aviat.

Un bloc per expressar el que penso de l'esport

Hola a tothom, aquest és el primer text que escric en el bloc, i bé us hauré d'explicar una mica què és el que vull amb el bloc.

Com a periodista m’agrada conèixer al màxim les coses que tinc a prop.

Com a periodista esportiu m’agrada conèixer tot sobre qualsevol esport. No tan sols el futbol, sinó qualsevol esport, bàsquet, handbol, hoquei patins, hoquei herba, futbol sala, natació, waterpolo, voleibol, petanca, bitlles catalanes i un llarg llistat d’esports que dia rera dia seguim al mitjà de comunicació on treballo.

Hi trobareu la meva opinió sobre els resultats dels clubs i sobretot el que envolta els clubs i l’esport.

També espero els vostres comentaris.

Doncs bé fins aviat.